El CCCB va dedicar una sessió del seu cicle BCNmp7 al 'rock progressiu a la Península'. El passat divendres 28 de Juny '13 el Teatre del CCCB es va convertir en una sala de concerts
De dreta a esquerra: Emíli Baleriola, Vicenç Mas, Miquel Pascual, Alejandro Delgado, Jordi Batiste, Carles Domingo ( foto : Xavier Clavijo mercader).
Imatges de BCNmp7
Conclusions sobre el BCNmp7 dedicat a l'esclat del rock progressiu ( Àlex Gómez-Font )
Pestanyes primàries
No puc amagar la meva satisfacció davant la bona acollida que va tenir la sessió del BCNmp7 dedicada al sorgiment del rock progressiu a la Península. Evidentment, aquesta satisfacció es va materialitzar gràcies a l’assistència de tots els que hi vau anar. Poder desenvolupar la jornada davant d’un auditori ple ajuda molt a què la cosa funcioni i a espantar fantasmes. Certifica que el tema era interessant, vigent i que compta amb un públic ampli, que va respondre i ens va fer costat. A banda, el que em fa sentir més satisfet és que el públic era intergeneracional: joves, menys joves, grans, o no tant grans... Acostumats com estem a compartimentar les propostes musico-culturals en franges d’edat, aquesta sessió va trencar aquesta tònica.
Han estat mesos de feina constant i intensa. Des de la primera presa de contacte amb l’Íngrid Guardiola, que és qui em va confiar programar i portar a terme la sessió, fins a la consecució final hem passat per diferents fases. En la qüestió artística ja vaig exposar a l’anterior entrada el perquè m’havia decantat per aquestes dues propostes musicals. No obstant, un cop escollides les propostes musicals va venir un treball important de triar repertoris, enfocament dels temes per tal de mostrar-ne la vigència... Per la seva part, en Toti Soler tocaria per primera vegada acompanyat del percussionista Arnau Figueres i va haver de treballar de valent per aconseguir l’encaix correcte. L’exigència de Soler és prou sabuda. En referència al repertori, Soler partia amb l’avantatge que molts dels temes que va interpretar els ha anat tocant, adaptant i perfeccionant. És el cas de temes com “Sardana flamenca” gravat originalment el 1973 i que apareix en una versió més actualitzada a Raó de Viure (2011). O altres cançons que ja són un clàssic en el repertori de Soler com “Em dius que el nostre amor” que va ser gravada l’any 1972 al míticLiebeslied. Temes que va interpretar i donar una dimensió adequada pel recital del BCNmp7. A més, Soler es va mostrar molt còmode i va demostrar estar en un estat de forma pletòric, dolç. No fa falta remarcar que ens trobàvem davant d’un dels artistes més genials i complets de la música penínsular, mediterrània.
Pel que fa a la part en la que preteníem tornar a donar vida els temes de Màquina! era doblement complex. D’entrada, en aquest cas, tot i que en algunes ocasions especials alguns dels seus membres s’havien trobat per fer-los sonar, podríem dir que eren cançons que s’havien quedat anclades feia més de quatre dècades. En aquest aspecte era delicat i de cert compromís la feina que s’havia de fer: reivindicar el repertori de Màquina!, mostrar-ne la seva vigència, adaptar-lo a un so i un estil més actual i fugir de la nostàlgia. L’Emili Baleriola es va encarregar d’escriure els arranjaments i la direcció musical. Val a dir que des del primer moment i veient com anava evolucionant la feina es veia que allò que tenia entre mans valia molt la pena. En general, els temes de Màquina! gravats són bastant tancadets, no obstant en directe poden arribar a agafar un dimensió nova i un gir sorprenent, progressiu. Així es va poder veure en temes com “Look away our happiness” o “All right under the rain”. Especial i emotiva va ser la interpretació del mític “I believe”. Tema que es va interpretar davant l’atenta mirada del seu autor, Josep Maria París, que emocionat va donar la seva aprovació. S’ha de dir que Baleriola és com un bon vi, amb els anys millora i podríem dir que es troba en el punt més àlgid de la seva carrera: fresc, deshinivit, experimentat, respectuós i obert. És un gust escoltar-lo i un plaer haver comptat amb ell per aquesta sessió. També reivindicar el paper que van portar a terme els tres membres d’Asimètric: Miquel Pascual (teclats), Vicenç Mas (baix elèctric) i Alejandro Delgado (saxo). Van saber interpretar amb respecte, un toc personal i atreviment els temes originals de Màquina! sota la direcció d’Emili Baleriola. Com també va estar a l’alçada i majestuós a les baquetes en Carles Domingo. Pel que fa al líder i membre fundador de la primera Màquina!, Jordi Batiste, va ser l’engranatge entre el públic i la banda. Sobre Batiste també cal apuntar que es troba en un gran moment de veu, tal i com va demostrar interpretant totes les cançons. Baleriola em comentava que tocaven amb els mateixos tons que feia quaranta anys; detall sorprenent.
Pel que fa a la xerrada inicial i davant la dificultat que no es fes pesada, va ser vital comptar amb Karles Torra. Mentre jo em cenyia al fenomen més local i la successió dels esdeveniments, en Torra va saber donar dimensió a la psicodèlia, el rock progressiu i contextualitzar-lo tant dins com fora de les nostres fronteres. Les anades i vingudes per la costa Oest americana, el triangle de les Balears, Anglaterra i i la particularitat del nostre rock progressiu, etiqueta que no paràvem d’insistir que només era això, per donar títol al que va passar aquells anys.
A tot això ja només queda tornar a agraïr a tots els que ens vau fer costat l'haver vingut. Al CCCB el fet que confiessin en nosaltres per aquesta jornada. Als tècnics i regidors les atencions, la seva professionalitat i bona predisposició. I finalment a tot l’equip del BCNmp7 des de l’Íngrid Guardiola, la Belén Simón i tota la resta les facilitats i el suport en tot moment.
Han estat mesos de feina constant i intensa. Des de la primera presa de contacte amb l’Íngrid Guardiola, que és qui em va confiar programar i portar a terme la sessió, fins a la consecució final hem passat per diferents fases. En la qüestió artística ja vaig exposar a l’anterior entrada el perquè m’havia decantat per aquestes dues propostes musicals. No obstant, un cop escollides les propostes musicals va venir un treball important de triar repertoris, enfocament dels temes per tal de mostrar-ne la vigència... Per la seva part, en Toti Soler tocaria per primera vegada acompanyat del percussionista Arnau Figueres i va haver de treballar de valent per aconseguir l’encaix correcte. L’exigència de Soler és prou sabuda. En referència al repertori, Soler partia amb l’avantatge que molts dels temes que va interpretar els ha anat tocant, adaptant i perfeccionant. És el cas de temes com “Sardana flamenca” gravat originalment el 1973 i que apareix en una versió més actualitzada a Raó de Viure (2011). O altres cançons que ja són un clàssic en el repertori de Soler com “Em dius que el nostre amor” que va ser gravada l’any 1972 al míticLiebeslied. Temes que va interpretar i donar una dimensió adequada pel recital del BCNmp7. A més, Soler es va mostrar molt còmode i va demostrar estar en un estat de forma pletòric, dolç. No fa falta remarcar que ens trobàvem davant d’un dels artistes més genials i complets de la música penínsular, mediterrània.
Pel que fa a la part en la que preteníem tornar a donar vida els temes de Màquina! era doblement complex. D’entrada, en aquest cas, tot i que en algunes ocasions especials alguns dels seus membres s’havien trobat per fer-los sonar, podríem dir que eren cançons que s’havien quedat anclades feia més de quatre dècades. En aquest aspecte era delicat i de cert compromís la feina que s’havia de fer: reivindicar el repertori de Màquina!, mostrar-ne la seva vigència, adaptar-lo a un so i un estil més actual i fugir de la nostàlgia. L’Emili Baleriola es va encarregar d’escriure els arranjaments i la direcció musical. Val a dir que des del primer moment i veient com anava evolucionant la feina es veia que allò que tenia entre mans valia molt la pena. En general, els temes de Màquina! gravats són bastant tancadets, no obstant en directe poden arribar a agafar un dimensió nova i un gir sorprenent, progressiu. Així es va poder veure en temes com “Look away our happiness” o “All right under the rain”. Especial i emotiva va ser la interpretació del mític “I believe”. Tema que es va interpretar davant l’atenta mirada del seu autor, Josep Maria París, que emocionat va donar la seva aprovació. S’ha de dir que Baleriola és com un bon vi, amb els anys millora i podríem dir que es troba en el punt més àlgid de la seva carrera: fresc, deshinivit, experimentat, respectuós i obert. És un gust escoltar-lo i un plaer haver comptat amb ell per aquesta sessió. També reivindicar el paper que van portar a terme els tres membres d’Asimètric: Miquel Pascual (teclats), Vicenç Mas (baix elèctric) i Alejandro Delgado (saxo). Van saber interpretar amb respecte, un toc personal i atreviment els temes originals de Màquina! sota la direcció d’Emili Baleriola. Com també va estar a l’alçada i majestuós a les baquetes en Carles Domingo. Pel que fa al líder i membre fundador de la primera Màquina!, Jordi Batiste, va ser l’engranatge entre el públic i la banda. Sobre Batiste també cal apuntar que es troba en un gran moment de veu, tal i com va demostrar interpretant totes les cançons. Baleriola em comentava que tocaven amb els mateixos tons que feia quaranta anys; detall sorprenent.
Pel que fa a la xerrada inicial i davant la dificultat que no es fes pesada, va ser vital comptar amb Karles Torra. Mentre jo em cenyia al fenomen més local i la successió dels esdeveniments, en Torra va saber donar dimensió a la psicodèlia, el rock progressiu i contextualitzar-lo tant dins com fora de les nostres fronteres. Les anades i vingudes per la costa Oest americana, el triangle de les Balears, Anglaterra i i la particularitat del nostre rock progressiu, etiqueta que no paràvem d’insistir que només era això, per donar títol al que va passar aquells anys.
A tot això ja només queda tornar a agraïr a tots els que ens vau fer costat l'haver vingut. Al CCCB el fet que confiessin en nosaltres per aquesta jornada. Als tècnics i regidors les atencions, la seva professionalitat i bona predisposició. I finalment a tot l’equip del BCNmp7 des de l’Íngrid Guardiola, la Belén Simón i tota la resta les facilitats i el suport en tot moment.
D'esquerrra a dreta: Karles Torra, Jordi Batiste, Emili Baleriola, Toti Soler i Àlex Gómez-Font (Foto: Mar Cercós)
D'esquerra a dreta: Arnau Figueres i Toti Soler (Foto: Mar Cercós)
Get to Màquina! interpretant Màquina! (Foto: Mar Cercós)
D'esquerra a dreta: Jordi Batiste, Emili Baleriola, Vicenç Mas, Miquel Pascual, Alejandro Delgado i Carles Domingo (Foto: Mar Cercós).