Crònica del darrer concert (Albert Caire Trio, 10/01) Publicada al bloc de l'Associació Musical Big Band de Montbau
QUAN ELS INTRUSOS SÓN FAMÍLIA (I QUAN LA UNIÓ FA LA FORÇA)
Passades les 22:00 d’ahir nit, un cop concedit al públic el clàssic quart d’hora de cortesia, els membres de la formació Albert Caire Trio ocuparen les seves posicions dalt de l’escenari, disposats a oferir la seva particular proposta musical, articulada des d’un format clàssic -trio de jazz amb piano- i projectada cap a horitzons moderns.
Ben aviat un públic expectant però atent anà comprovant per entre quins paràmetres circularia la música: a un Nostalgia in Times square de factura tradicional va seguir un agradable i trencador The Logical Song, un hit de Supertramp rearranjat i plantejat des d’una òptica nova. El primer intrús, doncs, entrava en escena: jazz que no és jazz, pop reformulat, potser; deixem-ho en música a trio amb llicència per a improvitzar. Hi ha pells que no resisteixen la cola de cap etiqueta.
El concert entrà en una dinàmica creixent a mesura que la galeria de strangers in the night, convidats inesperats, anava demanant tanda per entrar. Un atrevidíssim Under The Bridge (Red Hot Chilli Peppers) fou la primera declaració d’intencions del trio: no solament havien vingut a mostrar el seu amor al matís, al detall, sinó que també volíen transmetre intensitat i força; després vingueren un Time After Time tant capgirat com reconeixible, unSong For My Father contaminat de funk, inflat d’esperit fussion; un Mercy Mercy Mercy ben trabat, ben desfermat després, i ben lligat de nou amb la brida de les coses reconeixibles. I contemplant aquesta variada galeria d’intrusos brillà una versió molt celebrada del standard Have You Met Miss Jones, amb la mirada d’un anfitrió d’edat més avançada. Aquí el trio demostrà que quan cal sap fer volar el swing amb fluidesa de reactor. Paraula de públic, que sol ser savi.
A totes aquestes peces -incloses en el CD que es presentava, Time after Time- se n’hi afegiren dues d’un treball editat amb anterioritat per Albert Caire (Son de Vi i Jazz&Jack, del CD “Camins”) que retraten amb exactitud la inspiració compositiva de l’autor, a cavall entre la modernitat i la tradició.
El trio convencé el públic d’ahir esgrimint les seves armes més eficaces: les dinàmiques ben contrastades i els matisos ben exposats, la gestió de la delicadesa i de la contundència. Això es fa possible pel grau de compenetració que existeix entre els components; la unió fa la força, i la força en aquest cas és, com dèiem, una exposició rica en detalls, matisos i varietat. Albert Caire, que controla amb plena solvència les principals facetes del llenguatge pianístic, imprimí amb els seus solos versàtils i sempre ben construits el punt de risc i atreviment que el jazz demana. Carles Domingo feu gala de la seva solidesa en tots els registres del baterista polivalent, fonamental en un trio d’aquesta orientació. Jaume Duran complí amb el paper que li correspon a un contrabaixista de trio: proporcionar equilibri i assumir responsabitats melòdico-solístiques, una “projecció atacant” (en llenguatge futbolístic) que sabem de bona tinta que li agrada.
Amb un bis i un càlid comiat per part del públic fidel al nostre cicle d’actuacions es clogué la quarta entrega de Jazz al Ginazz en la seva segona edició. Amb els nivells de satisfacció intactes, des d’aquí agraïm el suport i la generositat de tots els qui ho fan possible, i orientem ja la proa cap a al pas de l’equador, que es produirà en el concert del més que ve.